Lluis Barbe (Ponent)

Universitat: sobre el què, de què, en què i per què

En Lluis Barbé que ha estat 55 anys exercint l’ensenyança ens explica que no coneix cap tipus de reflexió seriosa sobra cap a on ha d’anar la Universitat. Proposa donar una mirada a la historia més recent sobre el que s’ha pogut dir de la Universitat. Cita John Henry Newman que va ensenyar a Òxford i després anomenat cardenal que va dir que la Universitat era un lloc don la indagació s’empeny cap endavant, les descobertes es verifiquen i perfeccionen, la irreflexió es torna innòcua i l’error posat de manifest per la col·lisió d’enteniment amb enteniment, de coneixement en coneixement. Poc després el filòsof i economista John Stuart Mill digué: Les universitat no estan pensades per ensenyar el coneixement requerit per tal d’encaixar homes en algun mode de guanyar-se la vida. El seu objecte no és fer hàbils advocats o metges o enginyers, sinó essers humans capaços i cultivats. Y afegeix: el que els professionals haurien d’endur-se de l Universitat no és coneixement professional, sinó allò que hauria de dirigir l’ús del seu coneixement professional, i aportar la llum de la cultura general. Giner de los Rios diria que cada any s’hauria de lliurar a la societat homes honrats, de nobles instintsm culs i instruïts i Ortega i Gasset que no es tracta de ser un centre de cultiu de la ciència sinó formar homes cul, transmetre i elaborar cultura.

Sembla clar que la Universitat espanyola està llum d’aquestes fites. En primer lloc hi ha el problema de la massificació. No sembla que siguin necessaris tants centres universitaris. I per altra banda es comenta que probablement tampoc es necessiten tants universitaris.  Si observem el percentatge d’alumnes matriculats que acaben quedaríem astorats. En moltes assignatures nomes aproven el 30% dels alumnes. Per altra banda tampoc es clar que tots els titulats tinguin després un lloc de treball. Creu el ponent que va ser un error devaluar els peritatges. La formació universitària hauria de tenir dos nivells: un primer grau de formació general i després els Màsters d’especialització, encara que darrerament estan un xic desprestigiats. Això permetria donar un ensenyament mes general primer i aprofundir en la especialització en el segon. Pel que fa els docents la formació es dispar i els criteris de valoració no sempre son els adequats. No sembla que la Universitat estigui preparada, tal com ara està estructurada, per ser un centra d’expansió de coneixement, cultura general, reflexió i recerca. Sembla més tot allò que els pensadors que s’han citat consideren no fonamental. Els actuals centres universitaris son mes un lloc d’especialització i pensat per a que l’alumna tingui èxit en la seva professió. Però tampoc per això totes les universitats estan ben preparades. Es parla de la forma de finançar l’ensenyament universitari. Hi ha l’opinió de que s’hauria d’anar a que el cost per l’alumne s’apropés al cost real tal com passa en altres països, EEUU per exemple, però amb una política de beques molt mes generosa i també formes de fiançament fàcils i raonables. 

Sembla clar, per tant, que la Universitat necessita d’una reflexió seriosa.

Xavier Civit (Ponent)

El ponent, que entre altres càrrecs ha estat Director General de Turisme, manifesta que es un apassionat del turisme. Explica que el turisme de masses va començar els anys 60 gracies fonamentalment a la expansió immobiliària i a la popularització de l’avió. Ara sembla que es posa en dubta el creixement turístic però la pregunta és: ¿No seria pitjor no tenir-ne?. El turisme, a més de la seva importància econòmica, suposa una possibilitat d’un rellevant intercanvi de cultures. Barcelona està entre el sis destinacions més importants d’Europa i això per diversos motius: el Barça, Costa Brava, Costa Daurada, Gaudí, transport ben estructurat, bon clima i bona relació qualitat-preu. El que mes es critica es el soroll.

Però s’ha de dir que el 2018 el turisme està punxant tant a Catalunya com a Espanya. Els motius son que durant bastants anys hi havia un turisme prestat, fonamentalment de països àrabs i que hi ha una certa imatge d’inseguretat (tant pel fets del 17 d’agost com del 1 d’octubre de 2017). El turisme  suposa 120.000 llocs de treball directes i això no és gens despreciable. El que és important és que la riquesa aportada es distribueixi adequadament ja que hi ha molts sectors que s’aprofiten indirectament del turisme i per altra banda hi ha actuacions fetes per tercers que no suposa ingressos com, per exemple, la conservació de monuments. Aquestes son les raons que justifiquen de la taxa turística. Altre cosa és que se’n faci l’ús mes adient.

Tenint en compta que el turisme suposa el 12% del PIB català, que Barcelona rep 8.000.000 de turistes (i 30.000.000 de “visitants”, es a dir, que no pernocten), és important mantenir la marca Barcelona i  també la de Catalunya. Això comporta vigilar alguns punts fonamentals com l’aeroport –que està col·lapsat- la serietat de les línies aèries, la professionalitat i modernització dels agents com personal i instal·lacions d’hotels i restaurants. L’Administració Publica port influir però el futur l’han de fer els ens econòmics privats que son els primers interessats en el manteniment i creixement del turisme.

Finalment es va parlar de les possibilitats de tenir els Jocs Olímpics d’Hivern. En opinió del Ponent aquestes son altes i fonamentades. En primer lloc perquè s’han canviat les normes en el sentit de valorar les instal·lacions ja existents per disminuir el cost de noves construccions, també que el COI aporta una part molt important del finançament, que bona part dels competidors s’han retirat, Andorra, un possible contrincant, està interessada en el Campionat del Mon i que es poden tenir importants recolzaments dins del COI. Com a punts en contra es que la proposta es polititzi i el fet de que la imatge de l’esquí és que és un esport de “pijos”.

L’auditori va sortir molt satisfet de la tertúlia ja que alguns membres no pensaven que el tema dones tant de joc.   

Jordi Casas (Ponent)

La situació política a Catalunya i España

 

La amplia experiència política del ponent tan a Catalunya com a España, pel fet d’haver estat diputat tant el Parlament com a les Corts i també Delegat de la Generalitat a Madrid, li ha permès tenir un criteri i una opinió fonamentada sobre els esdeveniments dels últims anys.

 

Comença explicant que considera que el canvi de Govern a España suposa un canvi d’escenari que pensa que és positiu. Fins ara els politics han desplaçat el llenguatge del carrer al Parlament, el que considera un error. Mentre no se solucionin els problemes tant al nostra país com al mon, que son molts e importants, no es podrà afrontar seriosament el tema català . El President Trump està posant cap per avall la política i la economia internacional però li donant resultats i les enquestes li van amunt, Europa està tocada i sense trobar el rumb, Xina s’està transformant en una gran potencia amb una clara política exterior, la pressió social africana anirà en augment. I mentre España té problemes complicats amb un desordre difícil de solucionar.

 

Pel que fa a la política catalana considera que hi va haver un error estratègic al pactar amb Esquerra Republicana i també va ser pertorbador l’acostament a la CUP propiciat pel President Mas. Per l’altra banda, quan es plantegen les reivindicacions catalanes,  el President Rajoy, que tenia importants problemes degut a la crisi, va deixar el tema en mans de la Vicepresidenta que no era precisament la interlocutora mes adient. Per altra banda a Catalunya s’han creat dos bàndols que semblen irreconciliables, per una banda els secessionistes i per altre els que estan en contra del procés que, al seu parer,  pràcticament no poden dir res si no estan disposats a que els acusin de mals catalans. Sembla que un acord a nivell de Catalunya, com seria de desitjar, és molt difícil. Pensa que l’època de politics com Roca o Duran ja no tornarà. I per altra banda el soberanisme “vivia millor” contra Rajoy. Per tant seria intel·ligent canviar d’estratègia. No es pot dir encara qui guanyarà el lideratge del PP però seria bo que el PSOE guanyés les properes eleccions.

 

Es va entrar després a analitzar com va començar el tema del procés. El Ponent, com a Delegat de la Generalitat a Madrid, ho va viure de prop. Van ser diversos els factor que hi van influir. En primer lloc el fet de que en el moment en que el President Mas va a Madrid amb les seves demandes, Rajoy te un problema greu al enfrontar-se a una possible intervenció econòmica del la Comunitat Europea. Per altra banda, tot apunta a que la convocatòria de referèndum del 9N de 2014 va ser implícitament “tolerat” per Madrid però va reforçar en contra la part més dura del PP. A Catalunya agafa força el carrer però el Govern no sap prendre la iniciativa i no se sap neutralitzar la CUP.

 

Ara és necessari baixar la tensió emocional i refredar l’ambient polític. Sembla que les circumstancies son favorables.  

Visita al Monestir de Sant Benet

El 8 de juny uns quants membres d’AGORA FUTUR ens vàrem dirigir cap a Sant Benet de Bages. De fet ens dirigíem cap a temps passats, primer arribarem als finals del primer mil·lenni i després als començaments del segle XX.

Del monestir com a tal se’n conserva poca cosa però fonamentalment l’església i el claustre.  Fou fundat entre els anys 950 i 960 per burgesos catalans, en concret per el magnat Sal·la. Sembla que va néixer malament perquè la comunitat passà una època difícil, per la mala administració dels abats, càrrec que Sal·la havia vinculat als seus descendents. El nomenament del primer abat per elecció el 1002 comportà un redreçament del monestir. Va guanyar la democràcia. Però en una nova crisi va fer que s’unís en el 1593 a Montserrat, que hi instal·là un col·legi d'arts el 1620. La llei de desamortització de Mendizábal va obligar a abandonar-lo i posar-lo a subhasta pública.

L’església, de finals de romànic, és una obra arquitectònica veritablement important per l’època. També el claustre es interessant, d’una solidesa rotunda i poc donat a gaudir-lo si no és resant. La llum hi entra amb dificultat i uns arbres ja massa grans col·laboren al recolliment.

El 1908, l'adquirí Elisa Carbó, mare del pintor Ramon Casas, que hi féu unes importants obres de restauració dirigides per Josep Puig i Cadafalch. S’hi conserva algun mobiliari d’època  acompanyat d’uns audiovisuals  en general  encertats i explicatius. L’any 2000 l’adquireix la Caixa de Manresa i el restaura a mes d’incloure-hi la Fundació Alicia, centre d’investigació tecnològica i de cuina,  un hotel i tres restaurants.

Acabada la visita un te la sensació d’haver recorregut la historia de Catalunya. Primer la burgesia que creà el monestir, després l’Església, novament la burgesia i finalment les Caixes. D’aquestes institucions només queda l’Església. Però un pensa que aquesta darrera ara “ni està ni se la espera”.

Carlos Mir (Ponent)

No va caldre gaire presentació del ponent Carlos Mir per ser prou conegut per les seves aparicions a televisió com a crític de cine. Es va parlar dels recents premis Oscars i també dels Goya i els Gaudi. Hi ha diferencies entre aquests premis y els Festivals de Cinema com Cannes, Sant Sebastian, Venècia o Sitges. Els primers estan concedits per acadèmics que, com el cas dels Oscar, estan formats per unes 8.000 persones. En canvi en els dels Festivals hi ha un Jurat. En el cas dels primers son per pel·lícules ja estrenades mentre que els segons son films mes recents. Es va discutir quins poden ser mes representatius i es va considerar que probablement els dels Festivals en els que es descobreixen nous valors encara que cadascun escombra cap a casa seva. Es fa un repàs dels premis donats en els Oscars comentant d’algunes virtuts de les pel·lícules premiades i cadascú manifesta la seva opinió.

Es va plantejar per què Barcelona no te el seu festival. En Carlos Mir va explicar que ja es va organitzar anys enrere el Festival del Cinema en Color a on s’hi podien programar algunes pel·lícules prohibides. Ara nomes queda el “Festival Sant Jordi” que programa el cinema Verdi. En canvi el de Sitges està en la cresta de l’ona.

Sobre qui “mana” a l’hora de fer les pel·lícules s’explica que fonamentalment es el productor i es comenta la gran influencia de Hollywood encara que no es pot menysprear la importància de Bollywood.

Es demana al ponent quantes hores li suposa la seva feina i explica que cada setmana s’estrenen 8 o 9 pel·lícules i que cada mati en veu normalment dues. Se li pregunta quines son les seves pel·lícules preferides i diu que 2001 Odisea en el espacio, Cantando bajo la lluvia, Yellow submarine i Viridiana.  

Es parla també del futur del cinema. Sembla clar que la virtut del cinema en comparació de la televisió és la gran pantalla, el silenci i concentració que comporta la sala de projeccions. Però es evident la gran força de la televisió i que arriba a influir en la forma de fer cinema. Per altra banda la industria del cinema és cara i només s’aguanta gracies a les sales multicines i el marketing que les acompanya con la venda de begudes i  crispetes i serveis de l’entorn.

Després d’un ampli canvi d’impressions en el que participen tots els presents s’arriba a la conclusió que el cinema serà minoritari però que no hi ha altre mitja igual i que les sales de cinema no son fàcilment reemplaçables per altres instal·lacions.

 

Raúl Giménez (Ponent)

El compañero Carlos Cabadés presentó a su amigo Raúl Giménez, tenor y artista que ha actuado prácticamente en todos los grandes teatros de la Ópera. Hizo también alusión en la presentación  a los discos grabados por Raul bajo la dirección de grandes maestros y mencionó distintos premios recibidos por su buen hacer profesional, subrayando el interés que ha tenido este artista en la formación de nuevos cantantes (CATEDRA  CONCERTANTE) y la preocupación en el desarrollo y popularización de la afición a la Ópera  constituyendo la Associació  Amics de l’Òpera de Sarrià.

Se subrayó que la Opera no es solo música sino que es el conjunto de una serie de manifestaciones artísticas: teatro expresión corporal,  canto…y que un artista tiene que ser especialista y técnico en todas estas artes.

Raúl Giménez expuso unas notas autobiográficas explicando cuando sintió la necesidad de dedicarse profesionalmente a la Opera así como los consejos que recibió de querido maestro argentino. Subrayó las dificultades que tiene que superar un joven para comenzar su carrera y triunfar en ella.

Realmente no es fácil abrirse camino en el mundo de la ópera. No basta con tener buena voz y poseer una profunda formación musical también hay que tener una gran  disciplina para desarrollar y mantener los dones concedidos por la naturaleza. El cantante necesita tener una gran vocación para soportar los grandes desafíos que exige su profesión. No hay que olvidar la necesidad de estudiar intensamente y aprender de memoria no solo el texto sino la música y melodía de las obras que va a interpretar. Tampoco es fácil estar continuamente viajando y alejado del núcleo familiar. Tiene que tener total sintonía con el director de orquesta y con los restantes compañeros de reparto ya que cualquier distorsión puede destruir totalmente el éxito de la representación.

Señaló Raúl Giménez el peligro que representa alguna dirección de escena excesivamente innovadora y que llega a traicionar el mensaje que el compositor quiso reflejar.

A la pregunta que se le hizo sobre la libertad del artista para adaptar la representación a su estado de ánimo, afirmó que el aconsejaba ceñirse al máximo al sentido original de la obra.

Afirmó que las dos grandes escuelas operísticas existentes en Europa son la de la Ópera de Florencia y la de Valencia.

Para ayudar a los jóvenes que inician su carrera en este mundo Raúl Giménez creó en Barcelona la Cátedra de Música Concertante en la que se imparten clases y se organizan cursos y masters a los que asisten alumnos d todo el mundo y que ha adquirido un reconocido prestigio internacional.

Por último habló de la ilusión puesta en el desarrollo de la Associació Amics de l’Òpera de Sarrià. Aprovechando un bello teatro de principios del siglo XX celebran recitales y varias representaciones de ópera al año.