Carles Ferrater (Ponent)

Carles Ferrater es Doctor Arquitecte per l’escola Técnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i la seva amplia trajectòria internacional fa que avui sigui un dels Arquitectes espanyols de mes prestigi al mon.

Es membre de la Reial Acadèmia de Sant Jordi, catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya,Doctor Honoris Causa per la universitat de Trieste, director de Arquitectura de  la universitat Menendez y Pelayo, assessor Urbanístic durant el seu mandat de l’alcalde Trias, Premi Nacional d’Arquitectura Espanyola,Premis ciutat de Barcelona i Ciutat de Madrid entre altres .

La seva  variada activitat Professional a diferents països  li permet tenir una visió molt interessant de l’arquitectura i Urbanisme contemporanis.

Comença la seva intervenció deixant clar que es absolutament contrari a la Arquitectura com ESPECTACLE, tant de moda entre alguns Professionals, entre altres motius perquè la característica d’un espectacle es que es efímer , y l´ Arquitectura per definició es un un fet perdurable en el temps i com a tal absolutament decisiu en el paisatge Urbá,però no pot esser simbòlica perquè no existeix un llenguatge que l’identifiqui.

 Com exemples cita la torre Agbar ,edifici que degut a que  esta projectat tan sols com arquitectura Espectacle, no serveix per res , ni com oficines , ni com hotel, ni per habitatges ja que els intens d’aquets usos han sigut un fracàs.

 Respecte la Sagrada Família , sempre ha estat en contra de la continuació de les obres, perquè actualment se l’estant inventant i el mes greu es que Gaudi va projectar una Arquitectura Artesanal y el que estem construint ara  es una Arquitectura Numèrica i de Formigó Armat.

Però també es veritat que actualment es un element absolutament ICÒNIC de la Ciutat, i per tant està pel damunt de  la qüestionable qualitat arquitectònica i per això es imprescindible la gestió dels espais que l’envolten, expropiant edificis i  alliberant espais, per tal de crear un entorn adequat.

En Luis Sanglas pregunta quina es  la seva opinió sobre l´ urbanisme i  la mobilitat a Barcelona. La resposta es que la trama Cerdá funciona molt be i afavoreix la mobilitat,i al tenir l’eixample molta capil·laritat, permet fer un gran nombre d’alternatives. Vies rapides, itineraris peatonals, superilles o millor sistemes d’illes,carrils bici  etc.  En quan el Tramvia creu que es un error greu ( respecte al qual ja l’alcalde Hereu va perdre un referèndum) perquè te un cost  elevadíssim, i una velocitat especifica tan baixa que des de Esplugues a Francesc Macià es triga 1,30 hores i per tant no serveix pels desplaçaments laborals diaris, en contraposició del Metro que te una gran eficàcia. Es per això que no s’explica la paralització de la imprescindible  línea 9 , que ja te trams perforats e inclús algunes estacions fetes. Com complement es podrien construir llançadores elèctriques i una eficaç xarxa de bicicletes elèctriques pels desplaçament  de proximitat. I tot això tenint en comte que l Ajuntament te superàvit i no sap com gastar els diners.

En qualsevol cas es necessari treure uns 300,000 coxes de Barcelona, però el planejament i la gestió te que ampliar l’àmbit fins als 3,5 milions d’habitants i probablement 27 municipis i tornar a creure en la Corporació Metropolitana.

En Robert Cortadas manifesta la seva preocupació per la manca de control en el cost de l’arquitectura i les poques iniciatives que existeixen. Ferrater opina que realment a Europa la preocupació per aquest problema es poca molt  al contrari que als Estats Units .Ell  treballa am la Fundació Catalana ESPLAÍ que te per objectiu fer cases de colònies a preu fix. També  explica el greu error que es abaratir el pressupost de  l`obra directament perquè comporta la disminució de la qualitat de l’edifici, el que es un desastre. La solució correcta es la disminució de partides d’obra, com per exemple eliminar regates,acabats , paviments etc. Si faig una paret de bloc de formigó i la pinto elimino les partides d’enguixats. Si el tancament de les façanes es portant puc eliminar els pilars  interior i abaratir l’estructura. Aquest sintema em permet reduir las 17 partides normals d’un projecte,  a 10 el que  representa un estalvi important sense disminuir la qualitat.

 

Diana Garrigosa (Ponent)

El fet que Diana Garrigosa, per raons obvies, va viure molt de prop les responsabilitats que va assumir en Pasqual Maragall com a màxim responsable dels Jocs Olímpics del 92 va fer que la tertúlia es centrés en quina va ser la filosofia i actuacions de l’Alcalde en preparació dels Jocs. Senyala en primer lloc que en Maragall s’ho va trobar perquè qui va ser l’iniciador de la idea era en Narcís Serra. En Serra va proposar a Pasqual, sent Conseller de la Generalitat, anar a les llistes de l’Ajuntament com a cap de llista o com a segon. De fet l’únic que tenia experiència municipal era en Maragall. En Pasqual va acceptar ser el segon i, quan en Serra és Alcalde inicia les connexions per organitzar els Jocs. Poc després en Narcís va de Ministra i en Pasqual es troba d’alcalde. Per tant, la candidatura ja estava engegada. En aquell moment la relació amb el President del Govern espanyol Felipe González era bona i per aquesta banda no va tenir entrebancs. Tampoc va ser problemàtica en general la relació amb el president del COI Juan Antonio Samaranch, amb alguna excepció com que aquest volia que la vil·la olímpica fos al Prat cosa que estava en contra de la idea d’en Maragall o el nomenament de Josep Miquel Abad com a Conseller Delegat dels Jocs per la seva permanència la PSUC. En qualsevol cas en Maragall tenia clar que en Samaranch i ell tenien que anar a la una. 

En Pasqual era fonamentalment urbanista, tant és així que algunes de les idees importants del consistori Porcioles havien estat estudiades i programades per ell com, per exemple, el cinturons de ronda. Va veure clar que era la possibilitat de fer un canvi important en l’ urbanisme de la ciutat però inicialment tampoc sabia fins a on es podria fer. Per altra banda ell era un home dialogant i, per tant, va saber unir i trobar la col·laboració de amplis grups d’influència a la ciutat i finalment sabia triar be a la gent i delegar. Tot això, junt amb una dedicació quasi exclusiva a l’Ajuntament, va fer que tant la preparació prèvia per la candidatura com els 6 anys de gestió per l’organització dels Jocs fos un èxit. Si tenia una idea s’aixecava a mitja nit i se l’apuntava, a Rupià la imatge que recorda la família es d’ell al costat de la piscina amb un ordinador pensant amb l’Ajuntament. Si algun fill el reclamava, l’atenia i després es tornava a posar enfront de l’ordinador. Si va tenir pressions de grups o lobbys això no arribava a casa seva. Gracies a quest esforç, a la idea clara del que tenia que ser Barcelona, a la seva capacitat d’enteniment amb tothom, a l’engrescament de tota la ciutat i tots els grups econòmics i socials, al seu encert en triar els col·laboradors, a la seva atenció a les observacions que li feien i al bon enteniment en aquell moment hi havia Madrid van ser claus pel desenvolupament i l’èxit del Jocs del 92. I això va portar un canvi urbanístic de la ciutat però també a altres coses que no estant a la vista però que també van ser importants com el canvi substancial de la xarxa del clavegueram.

 

Xesco Espar (ponent)

La xerrada que va donar Xesco Espar, antic jugador i entrenador d'handbol català i formador d’esportistes d’elit i que actualment es dedica a aplicar les tècniques de motivació de grup a l’empresa va ser molt interessant. Va explicar que per formar esportistes no n’hi ha prou amb una bona preparació física sinó que a més s’ha de motivar. Per altra banda, si es tracta de formar persones, s’ha de partir de la base que no molts seran esportistes d’elit i per això es important no abandonar la seva formació humanística. Ell, per arribar a on va arribar como a entrenador, va fer un especial esforç en la seva formació llegint i informant-se àmpliament. La seva primera tasca per a ser entrenador del primer equip de handbol va ser convèncer al President del Barça que era el millor. Ell no estava entre els candidats a ocupar el lloc però ho va aconseguir.

Per portar be un equip és important la empatia però també fer creure al personal que poden ser els millors però a mes es important que tinguin una visió mes amplia del normal tant física com mentalment. L’esportista quan comença ha de dedicar el seu esforç a millorar la seva preparació física, però quan ja es bo la seva formació ha de ser fonamentalment mental. Per altra banda ha de tenir clar que és un jugador i no tant un individu. Però es també es clau que el preparador tingui una bona relació amb els responsables del club en el que treballa i sàpiga exposar la seva tasca especialment amb qui pot prendre les decisions. En el cas del Barça ell va considerar important que es recuperés la identitat catalana del equip.  

La seva formació com a entrenador esportiu li ha permès aplicar tècniques similars a l’empresa. Es tracta igualment de formar un equip i saber aprofitar el màxim les qualitats dels individus.

Vicenç Capdevila (ponent)

El ponent explica que Cambó va ser un polític controvertit però mai indiferent. Va rebre elogis per gent con Madariaga o Tarradellas, però també se’l acusa de negocis no sempre clars. El que es evident es que va tenir una gran habilitat política. Va perseguir a lo llarg de la seva activitat publica trobar una solució harmònica del plet de Catalunya dins Espanya.

En un memorable discurs parlamentari del 7 de febrer de 2019 va exposar les línees generals de la seva visió:

·         Donar pas a l’autonomia catalana.

·         Atorgament de capacitat legislativa

·         Defensar la seva pròpia cultura

 

El 1901 entra al Ajuntament de Barcelona com a regidor i crea la Lliga com a partit  catalanista, reformista i moderat. No va ser un partit de líders sinó que els acords es tenien que prendre per unanimitat. No era especialment monàrquic però el Rei no el molestava. En un discurs davant del Monarca manifesta que Barcelona està trista i que necessita diners i equipaments. Va promoure la Llei de jurisdiccions per mínbar el poder jurisdiccional militar. Això lo va crear problemes i fins i tot un atemptat. En una ocasió el Rei li demana d’acceptar ser Cap de Govern però que renuncií a l’autonomia de Catalunya i s’hi nega. Va ser actiu amb el Projecta de Llei de l’Administració Local de Maura que va ser molt controvertida a les Corts. Hi van haver 5.511 discursos sobre la mateixa.

 
En arribar la Setmana Tràgica el 1989 va estar en contra dels revolucionaris però es va oposar a l’execució de Ferrer i Guardia. El 1912 participa activament en la creació de la Mancomunitat catalana. Va ser dues vegades Ministra amb Maura, ambdues per poc temps. Va intenta combatre el contraban, va impulsar l’ordenació bancària  i va intentar imposar aranzels en defensa de la industria espanyola, especialment catalana, el que va molestar els terratinents andalusos. El 18 de juliol del 36 el troba navegant per l’Adriàtic. D’alguna manera es posa al costat de Franco.

S’exilia a Argentina. S’havia introduït en el mon del negocis com a President de la Companyia Alemanya Transatlàntica d’Electricitat (CATE), la inversió alemanya més important a l’estranger i la principal companyia elèctrica de llatinoamèrica que posteriorment es va convertir en la Compañía Hispano Americana de Electricidad (CHADE). La CHADE no va ser una empresa amb molta bona fama a l’Argentina. Es relaciona Cambó amb lobbys jueus.

Com a mesenes va ser important reunint una col·lecció d’obres d’art amplia i diversa i va fer important donacions a Barcelona i al Prado. Tot i la seva activitat controvertida, l’Ajuntament socialista de Barcelona li va dedicar un bust a Via Laietana.

 

 

Pere A. Fabregas (ponent)

El ponent, President de la Coordinadora Catalana de Fundacions, va començar explicant la diferent actitud del nostre país en front de les Fundacions en relació a altres països. Mentre las USA, per exemple, els triomfadors pensen que la vida té tres etapes fundamentals, aprendre, guanyar i després regalar en agraïment del seu trionf, a Espanya aquell que fa una donació important a una Fundació se’l critica buscant les raons fosques del perquè ho ha fet. Esta clar que a Espanya hi ha com una actitud contraria a la persona d’èxit. Per altra banda també existeix una percepció diferent de la tasca del Estat. Mentre a Espanya la gent pensa que la majoria dels seus problemes els ha de solucionar l’Estat no és així als USA. Per altra banda el tractament fiscal de les Fundacions en el nostre país es poc atractiu i tampoc tenen el prestigi social com a altes nacions.

Això fa que les aportacions que la ciutadania fa a les Fundacions siguin molt menors al nostra país que en altres. Cert que a Catalunya tenim la segona Fundació més important d’Europa que és la Fundació La Caixa. També s’ha de dir que a Catalunya hi ha 2.000 Fundacions, el 25% de les Fundacions de tot Espanya que suposen el 40% dels serveis. El camp en que es mouen son especialment els hospitalaris i l’ensenyament. 

No hi ha prou implicació en la tasca social que donen les Fundacions. No es pot estar content, per exemple,  del poc recolzament que antics alumnes donen a les seves Universitats. Hi ha poc esperit de pertinença i això no sembla just envers a qui els ha format.

Però, en canvi, no hi altra institució civil que pugui aportar ajut social i científic com les Fundacions. Tal vegada les Fundacions tenen poca visibilitat pública ja que sovint la ciutadania  no té sempre la consciencia que darrera de moltes institucions que presten serveis importants hi ha una Fundació, com és el cas de la Caixa o La Marató,

També es va comentar l’estructura de les Fundacions i els importants controls que es segueixen, a través del Estat o la Generalitat, i donen transparència a la seva actuació.

Joan Clos (Ponent)

L’amplia trajectòria del ponent, que ha estat Alcalde, Ministra, Ambaixador i ara Director de l’ONU, ha permès que la tertúlia sigui variada i s’ha pogut parlar de molts diversos i interessants temes.

A preguntes dels assistents , el ponent fa un resum de les seves actuacions com a servidor públic, des de la seva gestió en institucions sanitàries fins a les funcions en el càrrec que ocupa  ara. Explica que en l’Ajuntament de Barcelona una de les seves tasques importants va ser eradicar aquelles malalties greus residuals que encara eren presents a la ciutat. Actualment a ONU HABITAT s’intenta superar l’ínfima qualitat del urbanisme que fa que la vida sigui pitjor en les ciutats, a on es concentra la major part de la població, que en el camp. A Lagos, per exemple, hi viuen 12 milions de persones. Això es fa amb col·laboració dels Estats. L’ONU té 22 Directors que es reuneixen una vegada per setmana i cada 3 mesos amb el Banc Mundial.

En aquesta línea se li pregunta com ha estat l’experiència de renovació de Ciutat Vella, que va ser una de les seves responsabilitat a Barcelona. Creu que es va millorar considerablement i que no ha anat a pitjor. Però també diu que l’ urbanisme tampoc s’ha de regular massa ja que un excés dona estranyes criatures. No es tracta de que la ONU tingui les iniciatives sinó ajudar als Estats que tenen grans problemes en aquest camp.

Aquesta vessant tècnica de la ONU es ara el mes important perquè la vessant política ha quedat minvada per dues raons fonamentals, el final de la Guerra Freda i la inoperància del Consell de Seguretat que té encara una estructura fonamentada en la Segona Guerra Mundial sense presencia permanent de països emergents com Xina. El mon ha canviat, la democràcia liberal i la globalització donen símptomes d’esgotament i no és pensable una guerra global perquè masses països tenen armes nuclears. En canvi es presenta el problema que dins de poc el mon tindrà 10 mil milions d’habitants i s’ha de tenir en compta que els pares que portaran a aquesta població ja son nats. Aquesta població té una gran informació que comporta mes tensions socials i les crisis son fruit de l’ increment de la població. La del 2008 va ser per la conjunció d’un sistema creditici obsolet i un increment de la necessitat de diners per finançar la vivenda. També la fallida Primavera àrab va ser fruit d’una població urbana de joves desocupats que al final van explotar. En resum, la massiva urbanització sense perspectives, amb corrupció mes o menys generalitzada i una parcel·lació il·lògica va ser el detonant de la crisi.

Es van tractar altres temes com l’arribada del Sr. Trump a la Presidència del EEUU i el Brexit. Considera que el Brexit és un tema greu que comportarà problemes molt importants.

Varen quedar molts temes al tinter per parlar. La reunió es va fer curta.