Pau Cortadas Guasch (Ponent)

ELS EFECTES DE LA IA EN L’ECONOMIA

El Ponent, professor de la UOC i la UB, manifesta que estan estudiant els efectes en el mon laboral de les novetats econòmiques i en concret de la Intel·ligència artificial (IA). En aquests moments s’estan produint molts canvis i, en relació a la IA, no tenim encara prou dades i ens hem de moure en el camp de les teories. El primer que ens hem de preguntar és que és la IA i no confondre-la amb altres tecnologies com la robòtica. Els robots poden estar governats per IA però no és el mateix ni sempre han d’anar de la mà. Per altra banda l’assimilació de les novetats evoluciona exponencialment, els cicles del carbó o l’electricitat van durar 100 anys mentre que amb 60 anys han aparegut canvis tan disruptius com la robòtica, internet o la pròpia IA.

Per no confondre cal ressaltar certes diferències: la robòtica és una tecnologia que pot ésser programada, costosa, que normalment s’instal.la a la indústria de manera estratègica i des de la cúpula. La IA és una tecnologia barata (per l’usuari), sense patents i que normalment entra a les empreses des de la base.

Aquestes característiques marquen la línia de recerca del Professor Cortadas, ja que una tecnologia barata i a l’abast de tothom, a diferència del que va suposar al seu dia la robòtica (el primer robot a la indústria és el que va instal·lar General Motors el 1961 i costava cents de mils de dòlars), pot suposar una gran diferència per la indústria catalana i espanyola, on la major part d’empreses son micro. És el que anomenen democratització de la tecnologia.

La IA es basa en l’acumulació d’informació i la tasca es processar i prendre decisions cognitives, és a dir pròpies del coneixement humà. Si parlem de IA generativa (aquella que ràpidament s’ha instaurat a la societat en forma de ChatGPT o copilot), s’ha de tenir en compte que les seves respostes encara no son fiables del tot, i és que la resposta té dos grans problemes, el primer és que és única i dirigida per l’empresa que l’ha programat i la segona és que ho sàpiga o no, sempre genera una resposta, encara que no sigui encertada. El ponent per tant proposa utilitzar l’eina però de manera crítica i detalla els prompts que cal fer servir per millorar-ne el seu us. Si cal prendre una decisió, que aquesta sigui la pròpia i no la de la IA.

Una última visió de la hi ha no és només la seva capacitat generativa si no transformadora, i aquesta capacitat és la que està posant en alerta a la societat.

Actualment hi ha 7 empreses generatives, 5 son nord-americanes i 2 xineses. El 2024 un 44% de les empreses espanyoles van utilitzar la IA. L’any passat les empreses amb mes de 10 empleats que van utilitzar la IA van ser el doble del 2023.. I son els propis treballadors els que fan servir l’eina. Es evident que l’usuari necessita una certa preparació.

Es important saber a qui por afectar laboralment la IA. Com mes formació tingui qui l’utilitzi mes eficaç serà l’eina. I ens hem de preguntar també qui pot perdre la feina. La resposta clara és: te mes perill de perdre-la l’artista que el lampista. La recerca actual el què està preveient és que els extrems estan relativament salvats, els treballadors manuals perquè no té sentit fer servir la i els més formats perquè en podran treure molt rendiment, en canvi els entremitjos si que estan en perill. Puntualitza que probablement el què serà substituït son tasques i no llocs de treball i en aquest sentit potser podem ser més optimistes.

En el debat però també va sortir l’elevat cost que té la IA pel medi ambient i es va fer explícit que l’ús d’aquestes eines demanda molta quantitat d’aigua per refrigerar els mils de milions d’ordinadors que hi ha per servir d’informació a aquesta maquinària. També va sorgir la possibilitat de reduir hores de feina si realment la IA substitueix part d’aquestes tasques, tot i que és evident que no es podrà en tots els sectors.

El tema donava per mes, nomes estem al començament de aquesta eina. L’interès pel tema va ser elevat.

Joan Clos (Ponent)

EL PROBLEMA DE L’HABITATGE

En la  presentació del ponent s’exposa la seva llarga trajectòria professional que passa per Alcalde de Barcelona, Ministre d’Industria, Ambaixador a Turquia i Azerbaidjan i finalment Director executiu de l’ONU-Hàbitat. Es a més autor del llibre LA VIVIENDA SOCIAL Y ASEQUIBLE.

Comença la seva exposició manifestant que el lloguer continua sent el principal recurs per disposar d’habitatge i això vol dir que hi ha d’haver inversors i que aquests esperen aconseguir almenys recuperar la inflació o el que s’aconseguiria amb el deute públic que el podem situar en un 3% o 4%.  Això, per una banda, no és fàcil i, per altre, no totes les economies personals es poden permetre aquesta despesa. Tal com ha manifestat el Banc Mundial, el cost de l’habitatge no hauria de superar el 30% dels ingressos familiars. Aquesta xifra per ingressos mitjos pot ser alta però acceptable però es prohibitiva per rendes baixes en certs sectors geogràfics. Recalca el ponent però que no es pot generalitzar el problema. En realitat se centre a Madrid, Barcelona i alguna ciutat mes. Però evidentment es un assumpte greu en aquest casos. Probablement els cost de l’habitatge a les famílies no supera el 10% de mitja a Espanya. Els intents de les Administracions de solucionar la qüestió pels que tenen un problema d’habitatge ha provocat que, en moltes ocasions, es faci derivar les inversions cap a productes mes rentables i segurs. Però la prova de la gravetat del problema a Barcelona està clar en el fet que, amb excepció de dos grans immobiliàries, la majoria han fet fallida. L’actual situació es que  el 70% dels pisos son de propietat i els fons d’inversió internacionals no inverteixen a Espanya, entre altres raons , perquè son institucions malt vistes.

Encara que és difícil de tenir dades clares és probable que el problema en els llocs conflictius afecti al 16% de la població i entre ells hi hagi 300.000 immigrants.. El 20% dels afectats son joves que, a més,  volen viure en el seu barri tradicional, normalment car.

Opina el ponent que una de les vies fonamentals per solucionar el problema és augmentant l’oferta i una via clara és incrementant el volum de construcció. Però aquesta és una solució mal vista políticament. Però en canvi és el sistema mes clar de posar en el mercat pisos sense incrementar seriosament les despeses d’infraestructures. Aprofitar millor el  dret de vol no suposa mes clavegueram, mes carrers ni mes transports públic. Per altre banda hi ha un fet cabdal que s’ha de tenir en compta. Espanya es el país numero 1 pel que fa a segon i tercer habitatge. Ens hem de preguntar fins a quin punt això té sentit.

L'intercanvi d'idees va ser abundant i per tant van quedar molts temes per tractar. És evident que el problema es complex i que requereix més discussió.

Josep Antoni Duran Lleida (Ponent)

LA POLITICA EN EL FUTUR INMEDIAT

Manifesta el ponent que ve a parlar i escoltar i que començarà, si sembla be, parlant de Catalunya. Pensa que se està iniciant un procés de normalització però que no serà fàcil ni ràpid. Creu que el President Illa és persona sòlida però no li serà planer ni còmode treballar conjuntament amb els seus aparents socis.. En primer lloc hi ha el problema de la rivalitat entre ERC i Junts que es miren de reüll. A favor del President  hi ha que no es previsible un avançament d’eleccions però es evident que es tindrà a Catalunya una legislatura complicada.

Pel que fa a Espanya la polarització entre PP i PSOE es forta hi es quedarà. No hi ha una política, com en temps enrere, a on  Convergència feia que els dos partits espanyols tinguessin tendència a anar cap el centre. Ara l’atracció es cap els extrems en eis dos costats. L’estabilitat que donava Convergència ja no existeix. D’altre banda a Espanya els partits catalans son una necessitat per el PSOE i si be, en molts temes, aquests partits i Sanchez tenen finalitats comunes no sempre les condicions son les mateixes. S’ha vist en el cas de  l’amnistia.. Ara es comprova que ha estat greu problema no haver lligat be la transició i   com a assumpta molt important hi ha el del finançament de les autonomies. I en aquest moment és difícil de parlar de finançament  així com d’altres punts que suposin un canvi constitucional.

Pel que fa al àmbit polític internacional s’ha e dir que hi ha una verdadera voladura de les tradicionals normes internacionals. Com a canvi principal sembla clar que USA no veu tant com a gran adversari a Rússia  sinó Xina i això es un canvi fonamental en el panorama internacional. Sembla no preocupar tant que Rússia sigui mes potent si això és en contra de Xina. Com es desenvoluparà aquest fenomen és difícil de predir.

Aquest fet  va acompanyat del creixement evident de l’extrema dreta  entre altres raons perquè hi ha la impressió que la democràcia no es capaç de solucionar qüestions fonamentals com poden ser la immigració o l’habitatge. Per altre banda hi ha problemes que dividiran o ja divideixen fortament la societat com és el cas de la comparació de despesa militar entre USA i Europa, el medi ambient, la immigració o el feminisme, temes que els partits tradicionals no sembla que vulguin encarar seriosament per por a perdre vots.  .

Tot això ve acompanyat d’una falta de resposta global  i unitària dels problemes per part de la Comunitat Europea. En aquest sentit sembla necessari un canvi en la forma de gestionar Europa, tema de complexa solució.

La tertúlia va ser animada i participativa. I van quedar molts temes al calaix.

Joan Font (Ponent)

 D’UNA BOTIGA A FACTURAR 2.200 MILIONS

El Grup Bonpreu ha facturat l’any 2024 la xifra de 2.200 milions d’euros i en te previs facturar 2.500 el 2025, te un plantilla de 10.000 persones i inverteix cada any de l’ordre de 140 milions d’euros. Es mou en els sectors de l’alimentació, els carburants i l’electricitat. Preguntat al ponent com es s’enfronta això i contesta que ser empresari es porta a la sang. En acabar la carrera va fer un viatge per Europa amb es amics i es va dedicar a descobrir com funcionava fora d’Espanya el mercat minorista de l’alimentació i va descobrir l’empenta que tenien els supermercats i que s’estava implantant l’autoservei. Va tenir que convèncer al seu pare per anar per aquest camí. En resum es pot dir que s’ha de fer funcionar l’instint empresarial. El ponent manifesta que soci d’ una societat de capital-risc i que sovint queda sobtat pels projectes que es presenten.

Un altre dels secrets de l’èxit es pensar constantment com poder atendre els clients. I això tant els clients d’alimentació com els de carburants o electricitat. En concret, per exemple, en el mon elèctric hi ha tres operadors que pràcticament tenen l’oligopoli i, per tant, es tracta que el client es noti mes ven tractar per ells. Es també important tenir informació amplia dels clients, característiques, preferències, costums, etc. Això vol di tenir un arxiu ampli de dades i saber “fer les preguntes”  Tenen 1.000.000 de clients amb targeta de fidelitat. I és igual d’important saber quins son els clients que volent deixar de comprar.

Per altra banda es necessita un bon equip, que se’ls expliqui be a on es vol anar i que tinguin el reconeixement degut. Fa uns anys era important el desenvolupament professional però s’ha de dir que ara venent molt ben formats. Es important la relació amb l’Administració.  El seu funcionament, en moltes ocasions, fan fracassar els projectes per la seva ineficiència i lentitud.

Esta clar que a mes es necessari comptar amb bons proveïdors i preus competitius. Això implica també una feina constat d’informació de què passa a la competència, quins son els millors canals de compra i que això lligui amb el tipus client que es té en cada centre comercial.  Igualment important es saber com funciona cada departament de l’empresa i l’actitud dels treballadors.

Finalment hi ha un tarannà de l’empresa fonamental, com per exemple, el fet de reinvertir el 100% del beneficis i, per altra banda, que la conjuntura econòmica sigui la adient en cada moment com és el cas d’una empresa fonamentalment inversora com el seu Grup i que li convenen tipus d’interès baixos.

La tertúlia va ser molt interessant i molt interactiva i hagués donat per mes intercanvi de idees..

Joan Amigó i Francesc Xavier Arrufat (Ponents)

 LA SALUT MENTAL, PRESENT I FUTUR

 

Al iniciar la reunió es cita a Lluis Sentis que acaba de morir aquest mateix dia deixant un molt positiu record. Descansi en pau.

Pren la paraula Joan Amigó, economista i President de l’INSTITUT PERE MATA. Creu que els 128 anys de l’entitat que presideix, nascuda a Reus, es una garantia per poder parlar amb autoritat de la salut mental. Va ser la primera institució d’Espanya que va tractar la salut mental com a malaltia normal.. Sent l’Institut una societat anònima porta la salut mental a tot Tarragona, facturant al sector públic.  Te a més una funció docent. Està clar que es problemàtic que sent una societat privada tingui una funció clarament publica. Però el fet és que actualment  la sanitat publica està en fallida i PERE MATA no. Probablement aquest èxit està en tres factors importants: PERE MATA te la meitat d’absentisme que les institucions públiques, no paga lloguers per els locals que ocupa i no paga interessos. Es necessària però una bona col·laboració amb les entitats publiques i, en general, s’entenen be amb les partits que governen a la Generalitat i es de remarcar el pacta que es va acordar en el sentit de que dels beneficis el 90% seria per reinvertir i el 10% per dividends. Per entendre el fenomen PERE MATA ens hem de situar en la segona meitat del segle XIX en el que Reus es la segona ciutat de Catalunya, - Barcelona no s’havia expandit encara -, la ciutat estava en plena eufòria, el General Prim era President del Govern d’Espanya i Gaudí i Fortuny estaven en el seu millor moment. El metge Emili Biansó, un dels directors de PERE MATA  va convèncer a 35 mecenes per muntar el primer centre psiquiàtric. Per mitja de Pau Font de Rubinat, amic de l’arquitecte Domènech i Muntaner, es projecta el primer edifici del Institut, verdadera joia arquitectònica. Es un edifici pensat pels malalts i no com a presó com era fins aleshores  un manicomi. Curiosament hi ha pavellons per rics amb possibilitat d’estances amb criats i altres per mes pobres. Ara els edificis que regenten son múltiples i de característiques diverses.

Pren la paraula Xavier Arrufat, metge psiquiatre, Director General del PERE MATA i President del Clúster de Salut Mental de Catalunya. Explica que fins la creació del PERE MATA  els manicomis llocs de reclusió i el que s’intenta es que la psiquiatria sigui una especialitat medica mes per restituir el malalt a la vida normal. Es vol acabar amb l’esquizofrènia que viu la societat. El malalt mental no te cap deficiència moral, cap ingrés en una institució ha de ser involuntària i no hi pot haver actuacions que comportin perill o violència física. S’ha de comptar que a mitjans del segle XIX no hi ha fàrmacs però si que es fan electroxocs, trepanacions o es fan servir fàrmacs que provoquen problemes marginals. Es mes endavant que es planteja el què s’ha de fer servir, si la pastilla o la conversa. S’ha de tenir en compta que el coneixement del funcionament del cervell es inferior al d’altres òrgan. El cervell no pot obrir-se i observar. El progrés del tractament de la salut mental des de la fundació el PERE MATA ha estat espectacular. En aquests moments ha disminuït considerablement l’estigma que ha acompanyat la malaltia mental com a deficiència. També s’ha de dir que la sanitat catalana, en aquests moments, es pot considerar com de les millors del mon. Hi ha encara però diversos problemes com que  no sempre els conceptes estan ben definits, com la diferencia entre el benestar emocional i la malaltia mental, o que hi ha una clara pressió de la industria farmacèutica defensant es seus interessos i altres problemes difícils de solucionar com la falta de temps dels metges per els tractaments personals, el dèficit fiscal de la sanitat, increment i envelliment de la població o que el 90% de la despesa en salut es produeix en els últims 5 anys de vida. Es evident, però, que hi ha una consciencia mes clara de com tractar els malalts i mitjans molt mes eficaços que fa uns anys.   

Manuela Carmena (Ponent)

DEMOCRACIA HOY

 

Se agradece la gentileza de la Sra. Carmena, antigua alcaldesa de Madrid, por su presencia hoy, habiéndose desplazado desde Madrid, agradecimiento que se extiende a nuestra amiga Esther Giménez--Salinas por su amabilidad y gestiones hechas para tener como ponente a la tan destacada personalidad.

Inicia su exposición la Sra. Carmena señalando que hay que valorar el talento de los mayores ya que aportan una capacidad adicional importante. Son el GPS de la vida. Prosigue indicando que hay que reflexionar constante y seriamente sobre la democracia por ser, sin duda, el sistema político más conveniente. Hay que recordar lo difícil que fue implantar este sistema. No hace tanto tiempo, finales del siglo XIX, que intelectuales importantes como Sardá y Salvany, decían que “hay que odiar a los liberales” o que se afirmaba que el liberalismo era pecado. La democracia debe atenderse y todas sus instituciones deben cuidarse. Y precisamente en nuestra época la democracia tiene grandes fallos y probablemente enemigos.

La primera función de la democracia es que sea un medio de gobernar y la esencia de un gobierno es conseguir una mejora en la vida del ciudadano. Ello implica planificar cambios y que se cumplan. Pero ocurre que, en muchas ocasiones, como es patente, se fracasa y ello es porque se continúa actuando como en el siglo XIX. Y los Parlamentos no siempre son útiles tal como funcionan. Lo lógico es que la mayoría apoye al gobierno y la función de la oposición sea aportar mejoras o nuevas ideas. Pero en cambio es evidente que las intervenciones de la oposición son simplemente para poner verde al Gobierno. Parece que exista un interés general en no aceptar evaluar las Leyes y que nadie se ha planteado seriamente el problema de la generalización de la mentira en lo político. Muy a menudo se confunde la libertad de expresión con la necesidad de la veracidad.

Se plantea si es correcta la manera de llegar a la política. Tiene que hacerse a través del partido y se pregunta si esto es lo adecuado. La ponente contesta que quien tiene que gobernar no es el partido sino las personas. Por otra parte, en su opinión, la política no es una carrera. Se plantea incluso que en algunos órganos la designación debería ser por sorteo, especialmente para algunas instituciones con función de evaluar. Se manifiesta que en Europa el gran parlamento continúa siendo el británico. Se pregunta a la ponente si es partidaria de las listas abiertas y manifiesta que sí.

Se entra en el tema del funcionamiento de la Justicia. La ponente expone que piensa que el problema nace de raíz; la carrera universitaria es deficiente, debería tratarse con más profundidad el Derecho Judicial y el Parlamentario y piensa que los candidatos a Juez deberían iniciarse como ayudantes en los Juzgados. Se plantea también que el acceso a la carrera judicial no es suficientemente correcto, las oposiciones necesitan cambios y hay que garantizar un buen servicio a la ciudadanía y valorar méritos y capacidades.

Toma la la palabra el antiguo alcalde de Barcelona Sr. Joan Clos para manifestar que la democracia ha sido intervenida por la invasión de los poderes fácticos. Se ha desplazado, en muchas ocasiones, del poder de la política a otros poderes. Hay que volver al equilibrio de los poderes.

Nos hemos contentado con la Constitución del 78 y sin darnos cuenta tan solo que, por ejemplo, no está del todo desarrollada como en el caso de la ley electoral.

El tiempo obligó a no poderse desarrollar completamente el tema, pero la opinión general de como se había desarrollado la tertulia fue muy positiva y la intervención de la ponente brillante. 

Ricard Valls Riera (Ponent)

SOCIETAT CIVIL I FILANTROPIA: QUIN ÉS EL FUTUR?

El ponent exposa les experiències que ha tingut en diversos àmbits que van des dels Jocs Paralímpics tant d’Atlanta com de Barcelona fins l’estada a Rússia amb un Putin molt diferent al actual.

Entrant en el tema de la filantropia i centrant-se en les Fundacions assenyala que com a institucions no son significatives. A Espanya representen el 0,04% del PIB mentre que a USA son el 1.5% o a Gran Bretanya prop del 1%. Cert que en el nostre país prop de 4.000.000 de persones fan microdonacions.però no podem deduir que som especialment solidaris També es cert que, en general, una societat mes rica es mes solidaria. Pel que fa a les Fundacions en concret son fonamentalment instruments de captació de fons. De manera general es pot afirmar que es buscan mes fons públics que privats  Una de les fonts mes importants de ingressos son els llegats. Cert és però que el 60% d’aquests llegats van a l’Església Catòlica. A Catalunya hi ha importants exemples de institucions amb el suport fonamental d’una Fundació com l’Hospital de Sant Pau o la Sagrada Família. També la recerca es val del finançament de Fundacions. S’esmenten les Caixes d’Estalvis que varen ser, en el període de la post Guerra Civil ,un instrument important, especialment en el territori en que es movien,  La pressió de la banca ha fet desaparèixer La majoria de les Caixes però encara la Fundació La Caixa es la segona d’Europa en actius. Es pot dir que la solidaritat privada abans de la Guerra era cosa de persones – la burgesia especialment-. Després de la Guerra van ser cosa de les Caixes. Actualment però s’observa un creixement de les fundacions familiars.

S’ha de ressenyar la importància del turisme com a motor de fundacions. Un exemple molt clar es la Sagrada Família. A mes s’ha de tenir en compta que les obres d’aquest temple s’acabaran i els quantiosos ingressos actuals serviran per altres finalitats que poden ser molt importants per la ciutat. Es per això que les institucions solidaries s’han de vigilar especialment i  en aquest sentit la labor que va fer el conseller Mas Cullell va ser significativa.

La globalització pot anar en contra de la tendència  del vincla personal entre la solidaritat i l’activitat concreta però també s’ha de dir que l’activitat de la  política està perdent prestigi i cada vegada es té mes en compta el capital humà la legitimació i el poder de lo local. I això fa que algunes fundacions arribin a tenir un cert protagonisme polític. Com exemple tenim OMNIUN i FAES. Però el que també s’ha de tenir en compte és que instruments del segla XIX ja no poden servir pel XXI. Es planteja que quan hi ha una sistema fiscal funcionant no tenen sentit les institucions com les Fundacions. Hi ha també l’opinió de que per certes activitats son mes adients les Fundacions que l’ajut de l’Estat com per exemple manifestacions culturals minoritàries.

La participació a lo llarg de la tertúlia va ser molt amplia demostrant-se un especial interès  en el tema i va quedar pales que havien quedat molts aspectes que mereixien mes reflexió.