EL PROBLEMA DE L’HABITATGE
En la presentació del ponent s’exposa la seva
llarga trajectòria professional que passa per Alcalde de Barcelona, Ministre d’Industria,
Ambaixador a Turquia i Azerbaidjan i finalment Director executiu de l’ONU-Hàbitat.
Es a més autor del llibre LA VIVIENDA SOCIAL Y ASEQUIBLE.
Comença la seva
exposició manifestant que el lloguer continua sent el principal recurs per
disposar d’habitatge i això vol dir que hi ha d’haver inversors i que aquests
esperen aconseguir almenys recuperar la inflació o el que s’aconseguiria amb el
deute públic que el podem situar en un 3% o 4%.
Això, per una banda, no és fàcil i, per altre, no totes les economies
personals es poden permetre aquesta despesa. Tal com ha manifestat el Banc
Mundial, el cost de l’habitatge no hauria de superar el 30% dels ingressos
familiars. Aquesta xifra per ingressos mitjos pot ser alta però acceptable però
es prohibitiva per rendes baixes en certs sectors geogràfics. Recalca el ponent
però que no es pot generalitzar el problema. En realitat se centre a Madrid,
Barcelona i alguna ciutat mes. Però evidentment es un assumpte greu en aquest
casos. Probablement els cost de l’habitatge a les famílies no supera el 10% de
mitja a Espanya. Els intents de les Administracions de solucionar la qüestió pels
que tenen un problema d’habitatge ha provocat que, en moltes ocasions, es faci
derivar les inversions cap a productes mes rentables i segurs. Però la prova de
la gravetat del problema a Barcelona està clar en el fet que, amb excepció de
dos grans immobiliàries, la majoria han fet fallida. L’actual situació es que el 70% dels pisos son de propietat i els fons
d’inversió internacionals no inverteixen a Espanya, entre altres raons , perquè
son institucions malt vistes.
Encara que és difícil
de tenir dades clares és probable que el problema en els llocs conflictius
afecti al 16% de la població i entre ells hi hagi 300.000 immigrants.. El 20% dels
afectats son joves que, a més, volen
viure en el seu barri tradicional, normalment car.
Opina el ponent que una
de les vies fonamentals per solucionar el problema és augmentant l’oferta i una
via clara és incrementant el volum de construcció. Però aquesta és una solució
mal vista políticament. Però en canvi és el sistema mes clar de posar en el
mercat pisos sense incrementar seriosament les despeses d’infraestructures.
Aprofitar millor el dret de vol no
suposa mes clavegueram, mes carrers ni mes transports públic. Per altre banda
hi ha un fet cabdal que s’ha de tenir en compta. Espanya es el país numero 1
pel que fa a segon i tercer habitatge. Ens hem de preguntar fins a quin punt
això té sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada