Giaco Ventura (Ponent)

Manifiesta el ponente que a lo largo de su vida ha tenido tres grandes pasiones: España, Catalunya y el judaísmo. En realidad, esos sentimientos ya le vienen de su padre que después de muchas dificultades fue la persona que organizó la primera comunidad judía de Barcelona y promovió en pleno franquismo la primera Sinagoga. En este sentido expone el ponente que colaboró activamente tanto con el Presidente Pujol como con el Alcalde Maragall para trazar el Proyecto de Seguridad de los Juegos Olímpicos. Colaboró también en la organización del Cuerpo de Mossos d’Escuadra cuyo trabajo duró más de dos años y ello se hizo con la participación activa de los servicios de inteligencia israelís. Así mismo fue el promotor de la Cámara de Comercio Catalano-Israelí y la España-Israel.

Concretándose en el Estado de Israel manifiesta que éste no se entiende sin ver su origen en la Jerusalén como capital eterna y milenaria del Rey David. En realidad, nunca existió el Estado Palestino y ya Napoleón dijo que los judíos debían regresar a Israel. De alguna manera la refundación del Estado de Israel tiene dos hitos importantes que son el caso Dreyfus en Francia y el Holocausto. Es terminada la Segunda Guerra Mundial cuando se pacta partir el territorio de Palestina y los judíos dan su acuerdo. Tanto es así que en Israel hay población árabe con pasaporte israelí. El conflicto territorial es falso pues la reclamación de Cisjordania por parte de los árabes olvida que este territorio es Judea donde nació el judaísmo y no se puede pedir que Israel renuncie a estas tierras. Por otra parte, no se tiene en cuenta el esfuerzo que hace Israel para frenar el afán expansionista del pueblo islámico. Por pura razón biológica la “invasión” árabe tanto en Catalunya como en Europa sería inevitable sin el esfuerzo israelí ante el terrorismo árabe. No puede olvidarse que Israel debe hacer frente al continuo peligro de Hamás, organización palestina que se declara como yihadista, nacionalista e islamista y cuyo objetivo principal es el establecimiento de un estado islámico en la región histórica de Palestina y otros teritorios como el Al Andalus. Es una organización terrorista y así lo declaran Arabia Saudí, Egipto, EEUU e Israel.

Hay un antisemitismo endémico que en buena parte ha estado promocionado por el cristianismo y también por una cierta fama de que los judíos son ricos, lo cual se demuestra falso pues es mayoría los judíos que no lo son. Lo que no se puede negar es que los judíos son ricos en cultura y basta ver el alto porcentaje de Premios Nobel otorgados a los judíos que son solo el 0,2% de la población mundial.

La tertulia fue muy animada y participativa –y no siempre con acuerdo - hasta el punto que, excepcionalmente, se alargó hasta cerca de las 16,30 horas en contra de la costumbre habitual.

José Manuel Guiral (Ponent)

Cuba 70 anys després de la Revolució

El ponent planteja els quatre punts principals que pensa tractar per poder presentar la informació amb més claredat: La nova constitució de febrer de 2019. Estructura de l'estat cubà. Un país i dues monedes... realment tres. L'economia cubana no s'enlaira. Revisió de la ciutat de l'Havana. Cuba i la Unió Europea: un cicle que comença.

Exposa que es trist que després de 60 anys d’una revolució el país segueixi, en molts aspectes, igual, i en alguns casos pitjor, que el 1959. Posa com exemple el fet que actualment Cuba ha d’importar sucre de França. Des de l'antiguitat, Cuba va ser líder del món productor de canya de sucre, però en 2018 va haver d'importar (principalment de França) moltes tones de sucre per subministrar la població. Les plantacions de canya estan completament abandonades a causa dels sous, quasi nuls,  que els agricultors reben per la seva feina i que  prefereixen viure l'ajuda universal que tenen de l'estat en lloc de treball mitjançant la creació de riquesa.

Els principals ingressos nacionals són el turisme, els ingressos per sanitat i les remeses de familiars a l'estranger. De fet, la República de Cuba ja ha esgotat els seus ingressos, ja que, d'una banda, el president Trump ha prohibit l'arribada de creuers americans i, d'altra banda, el president brasiler Bolsonaro expulsà del seu país, per raons estrictament polítiques, 9.000 treballadors sanitaris cubans que van alleugerar eficaçment la manca de metges al seu país. Cuba sobreviu gràcies a les remeses estrangeres i als ajuts de tercers països cada cop menys importants.

Cert és que no es veu misèria. El salari que rep un treballador cubà de l'estat és 2 o 3 CUP al mes, la mateixa quantitat que no treballant. El (major) professional mes ben pagat és el cirurgià (amb una formació molt bona i mundialment reconeguda) que rep entre 30 i 40 CUP mensuals.  Això pot explicar la propagació generalitzada de la corrupció en tots els nivells. Cada cubà té una targeta d'alimentació per rebre els seus mitjans mensuals de subsistència, que consisteix en: la meitat d'una lliura d'oli, tres lliures de sucre blanc, una lliura de sucre moreno, cinc lliures d'arròs, 1 lliura de fesols, un paquet de pasta, una lliura de pollastre , una caixa de llumins, una quarta part d'una lliura de cafè barrejada a 50% amb (pèsol) “chícharo”, 10 ous, dos (quilos) lliures de patates i un pa al dia.  Una lliura (és de) son 453 grams.

Els cubans no viuen amb els diners. Sembla que en tinguin prou amb la felicitat, la seguretat, la cultura i l’educació. Es especialment destacable el gran índex de seguretat i el considerable nivell de formació de tot el poble, especialment dels professionals de la medicina.

Cuba té dues monedes oficials, la CUP o la moneda nacional a disposició de tots els cubans i el CUC o moneda convertible a disposició dels estrangers i l'estat per fer pagaments transnacionals. (1 CUC = 25 CUP).  Els estrangers poden pagar a Cuba amb CUC, però sempre reben el canvi en CUP. La realitat és que hi ha dues altres divises que són més apreciades pel poble cubà: el dòlar dels EUA i l'euro.

A causa de l'interessant i considerable intercanvi de punts de vista plantejats al llarg de l'exposició, els dos últims punts previstos per la xerrada no van poder ser abordats per falta de temps.

Anna Veiga (Ponent)

Explica la Dra. Veiga que es va iniciar com a biòloga en el camp de la reproducció assistida amb el Dr. Barri. A partir d’aquí va començar a treballar amb cèdules mare. Va coincidir en que la Generalitat amb la Consellera Geli al davant va aportar finançament a la recerca, però ajut  que malauradament després es va rebaixar de forma considerable.

La tertúlia es va centrar fonamentalment en l’anàlisi de la recerca en el nostre país perquè probablement la falta de coneixement científics de la majoria dels tertulians era considerable. Però en compensació la Dra. Veiga va fer un relat brillant de la situació de la recerca mèdica a Catalunya concloent-se que és força potent. Actualment el centre de recerca està ubicat  al Hospital Duran i Reynals de l’Hospitalet i compten amb un equip de 50 persones. Es fa una recerca bàsica amb molts tipus de cèdules buscant fonamentalment trobar sistemes regeneratius. Explica la extraordinària capacitat de les cèdules mare de transformar-se en qualsevol cèdula del cos. Es tracta, per tant, de curar amb cèdules de forma personalitzada. Estan ja col·laborant amb malalts clínics. I s’ha aconseguit crear un important acostament entre metges i investigadors, en aquest, cas biòlegs. S’ha de dir però que la recerca fonamental s’està fent encara amb animals. Està clar que el futur  està en la medicina personalitzada

Pel que fa els mitjans econòmics inicialment les companyies farmacològiques no estaven gaire interessades en las cèdules mare però en aquest moment no solament compten amb finançament públic sinó que tenen també finançament privat encara que en el nostre país no sigui una costum gaire enraigada.

Actualment s’està fent una bona feina però evidentment no a l’alçada de las grans potencies. Per altra banda els països asiàtics donaran importants sorpreses i especialment Xina però també altres asiàtics com Corea.

La tertúlia va resultar molt interesant i animada per lo novador del tema, la llarga trajectòria que té pel davant i la clara i brillant exposició de la Dra. Veiga que va entusiasmar a tots els presents.

Juan Jose Brugera (Ponent)

El Ponent obre la tertúlia exposant que si be Madrid ha crescut mes que Catalunya aquesta segueix representant el 18% de l’economia espanyola i que no ha perdut pes en les darreres dècades. Hi hagut un canvi en el tipus de teixit empresarial passant del manufacturer i industrial al digital. I això s’ha potenciat mes amb la crisis dels darrers anys.  Ens trobem per exemple amb un sector biomèdic important. Segueix havent-hi empreses i empresaris potents en el mon industrial i de serveis com el Grifols,  Puig o Serra. Evidentment la situació política ha provocat el trasllat de seus socials però el creixement de Madrid en comparació a Barcelona es deu també a la tendència de les empreses regulades de domiciliar-se a la Capital i també dels inversos estrangers. Igualment les privatitzacions han estat un factor important pel creixement de Madrid.  Per altra banda, els països sempre s’han organitzat al voltant de les ciutats i a Barcelona li falta el desenvolupament urbanístic que, d’alguna manera, les Administracions han frenat. És necessari potencia molt mes l’Àrea Metropolitana. També ha estat un factor negatiu la falta de “cultura” capitalista de Catalunya en el sentit que no hi ha una tendència del inversos catalans a aventurar-se a ingressar en grans companyies.

La reunió comporta moltes intervencions animades del tertulians obrin-se un debat molt interessant sobre els diferents temes que van sorgint, com vivenda, fiscalitat o moviments populars . Finalment la conversa porta a parlar del procés i el ponent aporta la seva opinió dient que creu que hi ha un fons econòmic en el problema en el sentit que no és lògic que s’hagin transferit la majoria de responsabilitats socials i no els mitjans financers. Creu que el concert és un privilegi que difícilment s’aconseguirà però que si s’hauria d’anar a un “semiconcert”. Es parla també de la funció del Cercle d’Economia, la seva evolució en els molts anys d’existència i el pes que té en la opinió pública tant a Catalunya com a Madrid. Hi ha acord de que el Cercle es un centre d’opinió respectat i molt positiu.

Es va parlar de altres temes de gran interès però que faria feixuc introduir-los en aquest  resum.  El que si es cert es que la reunió va ser molt interessant i productiva.

 

 

Ernest Maragall (Ponent)

El candidat a l’alcaldia creu que Barcelona està demanant ser governada i tenir un lideratge. La societat barcelonina està forta però és necessari que hi hagi una orientació clara de a on ha d’anar i que s’ha de pensar en Barcelona amb independència d’altres consideracions polítiques. Es evident que existeixen problemes en el cada dia i que son part del debat electoral com seguretat, mobilitat o vivenda, i que es demana a l’Ajuntament que els solucioni, però el fonamental es que hi hagi un govern municipal que ens digui on estem i a on anem.
 

S’està vivint un repta principal: la globalització. I aquesta ens afecta positiva i negativament. Barcelona ha de ser capaç de aprofitar la globalització i no deixar-se arrossegar per ella. Hem de saber conduir-la al nostra favor. Hi han una sèrie de problemes sobre els que ens hem d’avançar. El canvi climàtic, la nova política de mobilitat o, el nou model productiu presenten un diferent escenari del que Barcelona s’hi ha d’avançar per tenir solucions que vagin per davant dels problemes. Es necessari un nou enfocament de la ciutat i aquests darrers anys l’Ajuntament no ha invertit sinó que solament ha gastat no aprofitant el poc endeutament que tenia la institució.

I enfront d’aquest reptes ja no podem pensar solament en Barcelona, hem de parlar de l’Àrea Metropolitana. Per fer front a problemes com l’habitatge, el turisme i el transport no podem veure Barcelona sinó la metròpoli. I s’ha de parlar de la forma de govern de l’Àrea. S’ha de pensar en un “Consell de Cent” metropolità. No es pot oblidar que ara la relació entre Barcelona i la resta de la metròpoli es del 50%/50%. No hi pot haver una batalla competencial i ambdues àrees es necessiten.

Entrant en alguns problemes mes concrets es parla de la seguretat sobre el que es diu que és també un problema de competència Judicial i no solament d’efectius. Pel que fa al transport s’ha de partir del fet que el cotxe privat a la ciutat desapareixerà com a principal mitjà i s’ha de trobar alternativa i inversió en mobilitat a la ciutat però sobre tot a la metròpoli. I la política de transport és fonamental pel que fa a l’habitatge i al comerç de proximitat. Dins del problema de l’habitatge no es pot deixar de banda la necessitat de rehabilitació per millorar l’eficiència energètica. En relació al turisme s’ha de dir que Barcelona s’està venent barato. S’hauria d’incrementar la taxa turística i que aquesta servis per millorar la qualitat del turisme. Igualment hi ha d’haver una Pla d’usos en el que la política de comerç de proximitat es fonamental.

Finalment el candidat manifesta la importància de que existeixi un Ajuntament governable i per això es necessari posar-se d’acord per aconseguir una majoria.

Jaume Collboni (Ponent)

Un projecte per Barcelona

El ponent planteja que la ciutat necessita lideratge i que s’integrin a la tasca del seu desenvolupament totes les administracions i també la societat civil. D’alguna manera la gestió de l’Ajuntament  s’ha de fer impulsada per els politics però al marge de la política partidista, és a dir, hi ha d’haver un lideratge públic però amb la col·laboració dels sectors privats amb un objectiu comú. Estat, Generalitat, Ajuntament i societat civil han d’anar a la una. Hi ha d’haver complicitats entre diferents pensaments.

Per altra banda, fa masses anys que la ciutat està com aturada i s’ha de buscar promocionar la seva potencialitat econòmica i cultural. No es tracta d’anar fen obres sinó de conservar i potenciar la força i la imatge que té Barcelona. Un exemple és el projecta de la plaça de Les Glories. No es tracta de fer una gran zona verda sinó de posar en relleu e integrar el que té a l’entorn com el Teatre Nacional, Auditori, centres d’investigació i grans empreses. S’ha de tenir en compta que les Glories seran el nou centre de la ciutat.

Preguntat sobre possibles coalicions diu que no es presenta contra ningú encara que no està disposat a governar amb partits extremistes. Però, en qualsevol cas, Barcelona no ha de ser cap camp de batalla política. No és bo posar Barcelona com mitjà per defensar una causa. No es pot supeditar la ciutat al procés ni a cap altre idea al marge del interès per la ciutat.

Es parla després de mobilitat i manifesta que estem davant d’un canvi revolucionari. El futur serà una ciutat sense vehicles contaminats i amb una mobilitat integral compartida i això comporta una evolució radical del concepte del transport. Es planteja el problema de l’habitatge que suposa un repta molt important. És necessària mes oferta a baixos preus i això s’ha d’aconseguir amb més habitatges socials i acords amb fondos no especulatius i tot això a nivell metropolità. Pel que fa al problema de seguretat és important recuperar el lideratge de l’Ajuntament en aquest camp , incrementar els efectius i fomentar el civisme i el compliment de les normes. Finalment diu que s’ha de fomentar la capitalitat i la imatge de la ciutat a nivell internacional i s’ha de fer pensant en la transició digital i a nivell metropolità en interès de Barcelona però també de la resta del municipis de manera que gaudeixin de la marca Barcelona.  

La tertúlia va tenir que aturar-se degut al horari però hagués pogut continuar per l’ interès i participació dels components.

Manuel Valls (Ponent)

Un projecte per Barcelona

El Sr. Valls agraeix la invitació i manifesta que els problemes que pot tenir Barcelona, amb independència dels seus específics, son els mateixos que té una gran part del mon i que neixen a rel de la darrera crisis econòmica: pèrdua adquisitiva de la classe mitjana, terrorisme islàmic, desil·lusió per la democràcia, impressió de que els Governs no hi fan gran cosa i que els polítics no son qui manen. Això fa que la gent vulgui reafirmar la seva identitat i el seu futur i es busquen enemics.

Pel candidat aquestes eleccions a l’Ajuntament de Barcelona son, en aquest moment, molt importants. Hi ha una certa nostàlgia del passat i es veu incert el futur. L’Ajuntament havia esta ben gestionat fins fa uns anys però darrerament es viu un procés de degradació. Creu que és necessari un nou projecte buscant la col·laboració de la societat civil i potenciant els punts forts de Barcelona com la recerca, el turisme i la cultura. S’ha de reforçar la seguretat. S’està incrementant el tràfic de la droga, s’ha de fer saber que l’espai és de tothom i s’ha de tornar la confiança en la Guardia Urbana, incrementar els seus recursos i la cooperació amb els Mossos i la Policia nacional. S’ha de parar el problema dels “top manta”. S’ha de tornar al civisme i a la tolerància. Pel que fa a les finances hi ha d’haver una bona gestió econòmica i un pacta entre lo públic i lo privat. Es necessari reforçar políticament l’àrea metropolitana i a la llarga aconseguir que hi hagi un President o Alcalde elegit democràticament. I s’ha de dissenyar un nou model de política d’habitatge. S’ha de tornar a Barcelona la il·lusió i l’optimisme. Hi ha d’haver una voluntat de canvi.

A la observació de que Barcelona està perdent protagonisme com a capital manifesta que la política ha de ser clara en el sentit de que la ciutat ha de ser catalana, espanyola, europea i constitucional. No es pot jugar amb els extrems i  el separatisme i s’ha d’aconseguir sortir del cul de sac en que estem. Intervé l’amic Clos exposant el perill de que no hi hagi una majoria per governar l’Ajuntament. Si no fos així  l’Alcalde serà el mes votat a les urnes i acaba no poden governar plenament i sobretot perqué  no pot aportar al Ple cap resolució referent al urbanisme perquè es perdrien totes les votacions. Ja fa uns quants anys que Barcelona està desorientada amb problema afegit de que potenciació de la integració metropolitana és difícil perquè ja des del primer alcalde franquista s’ha lluitat en contra de fer Barcelona més gran. Per altra banda s’ha d’aconseguir l’encaix a Espanya entre altres raons perquè l’Espanya unitària no existeix.

Insisteix el Ponent en que tirar enrere les Autonomies seria traumàtic i que lo important és tornar la il·lusió, recuperar la Gran Barcelona i que el seu personal objectiu és arribar el primer amb la col·laboració d’un equip divers, integrador i ampli.