Joan Amigó i Francesc Xavier Arrufat (Ponents)

 LA SALUT MENTAL, PRESENT I FUTUR

 

Al iniciar la reunió es cita a Lluis Sentis que acaba de morir aquest mateix dia deixant un molt positiu record. Descansi en pau.

Pren la paraula Joan Amigó, economista i President de l’INSTITUT PERE MATA. Creu que els 128 anys de l’entitat que presideix, nascuda a Reus, es una garantia per poder parlar amb autoritat de la salut mental. Va ser la primera institució d’Espanya que va tractar la salut mental com a malaltia normal.. Sent l’Institut una societat anònima porta la salut mental a tot Tarragona, facturant al sector públic.  Te a més una funció docent. Està clar que es problemàtic que sent una societat privada tingui una funció clarament publica. Però el fet és que actualment  la sanitat publica està en fallida i PERE MATA no. Probablement aquest èxit està en tres factors importants: PERE MATA te la meitat d’absentisme que les institucions públiques, no paga lloguers per els locals que ocupa i no paga interessos. Es necessària però una bona col·laboració amb les entitats publiques i, en general, s’entenen be amb les partits que governen a la Generalitat i es de remarcar el pacta que es va acordar en el sentit de que dels beneficis el 90% seria per reinvertir i el 10% per dividends. Per entendre el fenomen PERE MATA ens hem de situar en la segona meitat del segle XIX en el que Reus es la segona ciutat de Catalunya, - Barcelona no s’havia expandit encara -, la ciutat estava en plena eufòria, el General Prim era President del Govern d’Espanya i Gaudí i Fortuny estaven en el seu millor moment. El metge Emili Biansó, un dels directors de PERE MATA  va convèncer a 35 mecenes per muntar el primer centre psiquiàtric. Per mitja de Pau Font de Rubinat, amic de l’arquitecte Domènech i Muntaner, es projecta el primer edifici del Institut, verdadera joia arquitectònica. Es un edifici pensat pels malalts i no com a presó com era fins aleshores  un manicomi. Curiosament hi ha pavellons per rics amb possibilitat d’estances amb criats i altres per mes pobres. Ara els edificis que regenten son múltiples i de característiques diverses.

Pren la paraula Xavier Arrufat, metge psiquiatre, Director General del PERE MATA i President del Clúster de Salut Mental de Catalunya. Explica que fins la creació del PERE MATA  els manicomis llocs de reclusió i el que s’intenta es que la psiquiatria sigui una especialitat medica mes per restituir el malalt a la vida normal. Es vol acabar amb l’esquizofrènia que viu la societat. El malalt mental no te cap deficiència moral, cap ingrés en una institució ha de ser involuntària i no hi pot haver actuacions que comportin perill o violència física. S’ha de comptar que a mitjans del segle XIX no hi ha fàrmacs però si que es fan electroxocs, trepanacions o es fan servir fàrmacs que provoquen problemes marginals. Es mes endavant que es planteja el què s’ha de fer servir, si la pastilla o la conversa. S’ha de tenir en compta que el coneixement del funcionament del cervell es inferior al d’altres òrgan. El cervell no pot obrir-se i observar. El progrés del tractament de la salut mental des de la fundació el PERE MATA ha estat espectacular. En aquests moments ha disminuït considerablement l’estigma que ha acompanyat la malaltia mental com a deficiència. També s’ha de dir que la sanitat catalana, en aquests moments, es pot considerar com de les millors del mon. Hi ha encara però diversos problemes com que  no sempre els conceptes estan ben definits, com la diferencia entre el benestar emocional i la malaltia mental, o que hi ha una clara pressió de la industria farmacèutica defensant es seus interessos i altres problemes difícils de solucionar com la falta de temps dels metges per els tractaments personals, el dèficit fiscal de la sanitat, increment i envelliment de la població o que el 90% de la despesa en salut es produeix en els últims 5 anys de vida. Es evident, però, que hi ha una consciencia mes clara de com tractar els malalts i mitjans molt mes eficaços que fa uns anys.   

Manuela Carmena (Ponent)

DEMOCRACIA HOY

 

Se agradece la gentileza de la Sra. Carmena, antigua alcaldesa de Madrid, por su presencia hoy, habiéndose desplazado desde Madrid, agradecimiento que se extiende a nuestra amiga Esther Giménez--Salinas por su amabilidad y gestiones hechas para tener como ponente a la tan destacada personalidad.

Inicia su exposición la Sra. Carmena señalando que hay que valorar el talento de los mayores ya que aportan una capacidad adicional importante. Son el GPS de la vida. Prosigue indicando que hay que reflexionar constante y seriamente sobre la democracia por ser, sin duda, el sistema político más conveniente. Hay que recordar lo difícil que fue implantar este sistema. No hace tanto tiempo, finales del siglo XIX, que intelectuales importantes como Sardá y Salvany, decían que “hay que odiar a los liberales” o que se afirmaba que el liberalismo era pecado. La democracia debe atenderse y todas sus instituciones deben cuidarse. Y precisamente en nuestra época la democracia tiene grandes fallos y probablemente enemigos.

La primera función de la democracia es que sea un medio de gobernar y la esencia de un gobierno es conseguir una mejora en la vida del ciudadano. Ello implica planificar cambios y que se cumplan. Pero ocurre que, en muchas ocasiones, como es patente, se fracasa y ello es porque se continúa actuando como en el siglo XIX. Y los Parlamentos no siempre son útiles tal como funcionan. Lo lógico es que la mayoría apoye al gobierno y la función de la oposición sea aportar mejoras o nuevas ideas. Pero en cambio es evidente que las intervenciones de la oposición son simplemente para poner verde al Gobierno. Parece que exista un interés general en no aceptar evaluar las Leyes y que nadie se ha planteado seriamente el problema de la generalización de la mentira en lo político. Muy a menudo se confunde la libertad de expresión con la necesidad de la veracidad.

Se plantea si es correcta la manera de llegar a la política. Tiene que hacerse a través del partido y se pregunta si esto es lo adecuado. La ponente contesta que quien tiene que gobernar no es el partido sino las personas. Por otra parte, en su opinión, la política no es una carrera. Se plantea incluso que en algunos órganos la designación debería ser por sorteo, especialmente para algunas instituciones con función de evaluar. Se manifiesta que en Europa el gran parlamento continúa siendo el británico. Se pregunta a la ponente si es partidaria de las listas abiertas y manifiesta que sí.

Se entra en el tema del funcionamiento de la Justicia. La ponente expone que piensa que el problema nace de raíz; la carrera universitaria es deficiente, debería tratarse con más profundidad el Derecho Judicial y el Parlamentario y piensa que los candidatos a Juez deberían iniciarse como ayudantes en los Juzgados. Se plantea también que el acceso a la carrera judicial no es suficientemente correcto, las oposiciones necesitan cambios y hay que garantizar un buen servicio a la ciudadanía y valorar méritos y capacidades.

Toma la la palabra el antiguo alcalde de Barcelona Sr. Joan Clos para manifestar que la democracia ha sido intervenida por la invasión de los poderes fácticos. Se ha desplazado, en muchas ocasiones, del poder de la política a otros poderes. Hay que volver al equilibrio de los poderes.

Nos hemos contentado con la Constitución del 78 y sin darnos cuenta tan solo que, por ejemplo, no está del todo desarrollada como en el caso de la ley electoral.

El tiempo obligó a no poderse desarrollar completamente el tema, pero la opinión general de como se había desarrollado la tertulia fue muy positiva y la intervención de la ponente brillante. 

Ricard Valls Riera (Ponent)

SOCIETAT CIVIL I FILANTROPIA: QUIN ÉS EL FUTUR?

El ponent exposa les experiències que ha tingut en diversos àmbits que van des dels Jocs Paralímpics tant d’Atlanta com de Barcelona fins l’estada a Rússia amb un Putin molt diferent al actual.

Entrant en el tema de la filantropia i centrant-se en les Fundacions assenyala que com a institucions no son significatives. A Espanya representen el 0,04% del PIB mentre que a USA son el 1.5% o a Gran Bretanya prop del 1%. Cert que en el nostre país prop de 4.000.000 de persones fan microdonacions.però no podem deduir que som especialment solidaris També es cert que, en general, una societat mes rica es mes solidaria. Pel que fa a les Fundacions en concret son fonamentalment instruments de captació de fons. De manera general es pot afirmar que es buscan mes fons públics que privats  Una de les fonts mes importants de ingressos son els llegats. Cert és però que el 60% d’aquests llegats van a l’Església Catòlica. A Catalunya hi ha importants exemples de institucions amb el suport fonamental d’una Fundació com l’Hospital de Sant Pau o la Sagrada Família. També la recerca es val del finançament de Fundacions. S’esmenten les Caixes d’Estalvis que varen ser, en el període de la post Guerra Civil ,un instrument important, especialment en el territori en que es movien,  La pressió de la banca ha fet desaparèixer La majoria de les Caixes però encara la Fundació La Caixa es la segona d’Europa en actius. Es pot dir que la solidaritat privada abans de la Guerra era cosa de persones – la burgesia especialment-. Després de la Guerra van ser cosa de les Caixes. Actualment però s’observa un creixement de les fundacions familiars.

S’ha de ressenyar la importància del turisme com a motor de fundacions. Un exemple molt clar es la Sagrada Família. A mes s’ha de tenir en compta que les obres d’aquest temple s’acabaran i els quantiosos ingressos actuals serviran per altres finalitats que poden ser molt importants per la ciutat. Es per això que les institucions solidaries s’han de vigilar especialment i  en aquest sentit la labor que va fer el conseller Mas Cullell va ser significativa.

La globalització pot anar en contra de la tendència  del vincla personal entre la solidaritat i l’activitat concreta però també s’ha de dir que l’activitat de la  política està perdent prestigi i cada vegada es té mes en compta el capital humà la legitimació i el poder de lo local. I això fa que algunes fundacions arribin a tenir un cert protagonisme polític. Com exemple tenim OMNIUN i FAES. Però el que també s’ha de tenir en compte és que instruments del segla XIX ja no poden servir pel XXI. Es planteja que quan hi ha una sistema fiscal funcionant no tenen sentit les institucions com les Fundacions. Hi ha també l’opinió de que per certes activitats son mes adients les Fundacions que l’ajut de l’Estat com per exemple manifestacions culturals minoritàries.

La participació a lo llarg de la tertúlia va ser molt amplia demostrant-se un especial interès  en el tema i va quedar pales que havien quedat molts aspectes que mereixien mes reflexió.

Esther Gimenez-Salinas (Ponent)

 PROBLEMATICA DELS CIUTADANTS

 

En primer lloc s’agraeix la presencia de la Ponent i mes en data tant singular con la celebració dels deu anys d’activitat  d’AGORA FUTUR. Es recalca l’ampli currículum professional de la Ponent al servei e la societat. La Sra. Gimenez-Salinas agraeix també la invitació i manifesta que quant va comunicar als seus fills que acceptava el càrrec de Sindica de Greuges  ells li van senyalar que acabaria la seva vida professional defensant els pobres, idea que va acceptar amb gust. Pel que fa a la seva feina manifesta als tertulians que és un repta dia sí dia no i que ella no pot fer res sola i, per això, demana l’ajuda de tothom.

Diu que hi ha dos col·lectiu que la preocupen especialment, els infants i la gent gran. Per aquests dos grans grups de població un any mes de vida es fonamental. Hi ha 400.000 infants a Catalunya amb risc de pobresa. Pel que fa a la gent gran les seves visites a residencies son decebedores, les condicions de vides son quasi inacceptables.  Hi ha un tercer col·lectiu que també és necessita d’atenció, els migrants. Catalunya té 1.500.000 immigrants i el creixement de la població de Catalunya en els darrers anys es deu fonamentalment a aquest grup. Es el més gran d’Europa. Però en altres països el sou del migrants és elevat mentre que en el nostre és baix i no sempre regular.

S’han de prendre decisions de cara al futur sobre aquest tres grans grups. Pel que fa als immigrants s’ha de dir que l’Administració no es especialment brillant en aquest camp. El nivell educatiu es baix i, per tant, no tenen fàcil fer una vida laboral normal. Molts surten de correccionals, molts viuen al carrer i el resultat es que  el 80% dels joves que estan a la presó son immigrants. Inevitablement hi ha segregació escolar i per altre banda el nivell d’educació és necessàriament més baix del que seria en classes solament d’autòctons.

A aquesta problemàtica s’ha de sumar la animadversió existent entre una part de la població a la immigració que s’oposa a qualsevol decisió que millori les condicions d’aquest grup. I en canvi és i serà necessari per equilibrar les necessitats laborals del país que no pot o no vol fer certs tipus de treball i també per superar la baixa natalitat.

Pel que fa a la gent gran està clar que acabarà majoritàriament la seva vida en residencies. El fet actual es que hi entrem els 86 anys per viuran dos mes.  Les condicions actuals d’aquestes institucions  son molt eficients, falten recursos i sobre tot empatia. Les condicions d’una persona gran ara no te res a veure de que tenia quan es van pensar les residencies i a mes la gent viu mes anys. Les circumstancies canvien però les Lleis no ho fan al mateix ritme. Es comenta que probablement s’ha de canviar el propi concepte de residencia de forma que s’adapti mes a les necessitats del resident. En primer lloc es necessari que l’ambient sigui mes adequat, que la convivència tingui un ambient agradable i que el cost estigui d’acord amb els ingressos reals del usuaris.

En resum, la legislació va molt mes enrere que el que requereix l’evolució de la societat.

El debat sobre els diferents temes que es plantegen es molt ampli i divers. La reunió es fa curta i no dona temps a parlar de tots els temes que preocupen. S’haurà d’ampliar la tertúlia amb alguna altra reunió.

Francesc Raventos (Ponent)

 

EL PAPER DE LA UE EN EL MON QUE VE

 

El Ponent agraeix la invitació senyalant que les tertúlies sempre enriqueixen. El tema de la UNIO EUROPEA es adient tractar-lo en aquests moments perquè nosaltres, com a ciutadans d’Europa, anirem be o malament segons com vagi la UE i en aquests moments estem pendents de canvis importants en el mon. Per una banda tindrem eleccions als USA i la victòria o no de Trump es fonamental, Xina està creixent i el tema de Taiwan es latent, les guerres de Ucraïna e Israel sembla que s’allargaran i poden complicar-se i estendre per tota la zona. Hi ha que fer front, doncs, a reptes globals i no solament pel que hem dit sinó que altres països com Rússia, Brasil, Índia estan demanant un nou ordre mundial. Si la UE no reacciona pot quedar-se sense paper a jugar. I això vol dir, entre altres coses, fer reformes importants tal com canviar el sistema de presa de decisions – no pot continuar la exigència d’unanimitat-, es necessària una unió no solament econòmica sinó també política i hi ha d’haver mes consciencia de necessitat d’integració. La COVID ha demostrat que tenim mancances importants, ha faltat des de vacunes a mascaretes. Hi ha la sensació de que la política globalitzadora s’ha de canviar perquè el mon ha canviat. Alguns exemples d’aquest canvi es l’existència d’un nou sistema eficient però autoritari com la Xina i l’aparició de nacionalismes i autocràcies creixents tant a Europa com a la resta del mon. En resum, es pot afirmar que una institució que va néixer amb un afany de creixement i unitat econòmica s’ha de transformar en una institució política. No hem de mirar tant la historia sinó veure a on es col·loca la UE.

Els canvis podent necessitar dècades. El Ponent afirma que tenim polítics capaços afrontar el problema i, en aquest sentit, confia en Von der Leyen i també en altres politics com Macron. Però hi ha molts temes a profunditzar com son la necessitat de subministrament de productes, a ser possible produïts a Europa, lluitar contra el descontentament generalitzat no sempre justificat, lluitar contra la sensació de pèrdua de capacitat o emfatitzar la unitat política. O la UE s’uneix o desapareix com entitat política. està clar que posar d‘acord 27 països no es fàcil però, produït el Brexit, Espanya, França, Alemanya i Itàlia son prop del 50% de la població de la UE i això dona un protagonisme important en aquests països. Tal vegada s’ha e pensar en una Europa a dos velocitats.

Un incentiu a tenir en compta es la possible victòria de Donald Trump. Aquest fet pot provocar una reacció entre els europeus. I hi ha motius per ser optimistes. Som uns privilegiats en el mon, hi ha un esperit prou solidari i les nostres prestacions socials son les millors del mon. Es necessari que els europeus creguin realment en les seves institucions -començant pels espanyols –, que es tiri endavant sense l’extrema dreta com fins ara, que siguem positius i ens queixem menys.