En Lluis Barbé que ha estat 55 anys exercint l’ensenyança
ens explica que no coneix cap tipus de reflexió seriosa sobra cap a on ha
d’anar la Universitat. Proposa donar una mirada a la historia més recent sobre
el que s’ha pogut dir de la Universitat. Cita John Henry Newman que va ensenyar
a Òxford i després anomenat cardenal que va dir que la Universitat era un lloc
don la indagació s’empeny cap endavant, les descobertes es verifiquen i
perfeccionen, la irreflexió es torna innòcua i l’error posat de manifest per la
col·lisió d’enteniment amb enteniment, de coneixement en coneixement. Poc
després el filòsof i economista John Stuart Mill digué: Les universitat no
estan pensades per ensenyar el coneixement requerit per tal d’encaixar homes en
algun mode de guanyar-se la vida. El seu objecte no és fer hàbils advocats o
metges o enginyers, sinó essers humans capaços i cultivats. Y afegeix: el que
els professionals haurien d’endur-se de l Universitat no és coneixement
professional, sinó allò que hauria de dirigir l’ús del seu coneixement
professional, i aportar la llum de la cultura general. Giner de los Rios diria
que cada any s’hauria de lliurar a la societat homes honrats, de nobles instintsm
culs i instruïts i Ortega i Gasset que no es tracta de ser un centre de cultiu
de la ciència sinó formar homes cul, transmetre i elaborar cultura.
Sembla clar que la Universitat espanyola està llum d’aquestes
fites. En primer lloc hi ha el problema de la massificació. No sembla que
siguin necessaris tants centres universitaris. I per altra banda es comenta que
probablement tampoc es necessiten tants universitaris. Si observem el percentatge d’alumnes
matriculats que acaben quedaríem astorats. En moltes assignatures nomes aproven
el 30% dels alumnes. Per altra banda tampoc es clar que tots els titulats
tinguin després un lloc de treball. Creu el ponent que va ser un error devaluar
els peritatges. La formació universitària hauria de tenir dos nivells: un
primer grau de formació general i després els Màsters d’especialització, encara
que darrerament estan un xic desprestigiats. Això permetria donar un
ensenyament mes general primer i aprofundir en la especialització en el segon. Pel
que fa els docents la formació es dispar i els criteris de valoració no sempre
son els adequats. No sembla que la Universitat estigui preparada, tal com ara
està estructurada, per ser un centra d’expansió de coneixement, cultura general,
reflexió i recerca. Sembla més tot allò que els pensadors que s’han citat
consideren no fonamental. Els actuals centres universitaris son mes un lloc
d’especialització i pensat per a que l’alumna tingui èxit en la seva professió.
Però tampoc per això totes les universitats estan ben preparades. Es parla de
la forma de finançar l’ensenyament universitari. Hi ha l’opinió de que s’hauria
d’anar a que el cost per l’alumne s’apropés al cost real tal com passa en
altres països, EEUU per exemple, però amb una política de beques molt mes
generosa i també formes de fiançament fàcils i raonables.
Sembla clar, per tant, que la Universitat necessita d’una
reflexió seriosa.
